La seva obra Velázquez, pintor y cortesano (1986), amb diverses edicions posteriors, va significar una inflexió, encara no superada, sobre la manera d’explicar, veure i comprendre el geni pictòric de Velázquez.

Els qui l’hem conegut personalment sabem fins on arribava la seva privilegiada saviesa visual i, encara més, la seva exquisida educació, la seva timidesa i la seva respectuosa proximitat cap a tots els que se li acostaven per escoltar-lo i preguntar-li per Velázquez. Sempre va atendre de forma cordial tots els que volien saber una mica més sobre el geni sevillà.

Velázquez va ser la seva vida, la finestra que li va permetre conèixer l’Espanya del Segle d’Or. Estudiant i observant la pintura de Velázquez va comprendre el món. No només l’artístic sinó l’humà; el món del dia a dia, amb les seves grandeses i les seves limitacions. Passa sempre així: quan s’estudia bé, a fons, una parcel·la, ho acabes comprenent tot. Per això Brown es va afanyar el 1998 per veure i aprehendre per dins Velázquez al costat de Carmen Garrido, una altra gran coneixedora del pintor sevillà (J. Brown i C. Garrido: La técnica y el genio de Velázquez, 1998). I per això també es va atrevir a dir un any després que Velázquez era “Més important que l’Elisi i la Casa Blanca” (ABC Cultura, Madrid, juliol 1999, p. 49). I un altre any després va empetitir, ni més ni menys, que Rubens i Van Dyck, en exhibir-los junts, al costat de Velázquez (Jonathan Brown: Velázquez, Rubens, Van Dyck. Pintores cortesanos del siglo XVII, cat. expo., Museu del Prado, del 17 de desembre del 1999 al 5 de març del 2000, Madrid, 1999).

Només Brown podia actuar i escriure així, malgrat el seu sincer realisme en proclamar el 2008 que “No he arribat al fons de les menines”; ho va dir en una bella entrevista d’Isabel Lafont a Jonathan Brown (El País, 16 de juny de 2008). Ell mateix explica, ja en el llunyà 1984, la fascinació que li va produir estar en solitari, amb molta pau visiva, davant de Las meninas: “Vaig estar tot sol amb el quadre en una habitació petita, de sostre alt, contigua a les oficines del Museu del Prado”. Sí, Brown va estar tot sol, “convivint” amb Las meninas. Quina immensa fortuna la del mestre nord-americà!

I va ser llavors (1984), quan Jonathan Brown va descobrir que tot el que fins aleshores ens havíem perdut els historiadors de l’art de Las meninas pel nostre “poc interès per la seva materialitat”. Lamentava Brown, amb immens dolor, la pèrdua d’aquesta irreemplaçable experiència en tants historiadors de l’art; deia: “Las Meninas com a superfície pictòrica ha desaparegut gairebé de la vista… Ens hem allunyat molt de l’interès per la pintura, la preparació dels llenços, la mòlta dels pigments i la dissolució i aplicació d’aquests pigments, que John Brealey [ex cap del Departament de Restauració del Museu Metropolità d’Art de Nova York] anomenava expressivament ‘fangs acolorits’, per produir un cert efecte visual que és interessant de per si com a tal efecte visual” (Jonathan Brown: “Sobre el significado de Las Meninas”, Otras Meninas, 2007, p. 90).

Els investigadors del CAEM recordarem sempre amb gratitud el magnífic prefaci que ens va escriure al llibre de Ximo Company Velázquez. El placer de ver pintura (2017). Segons Brown “el llibre de Company desborda d’idees sobre com Velázquez va aconseguir les seves màgiques transcripcions del món que l’envoltava. Escrit amb claredat i pur entusiasme, la lectura és un plaer. Per sobre de tot, ens ajuda a entendre per què Velázquez s’ha guanyat un lloc entre els artistes més grans de tots els temps”.

Estimat Jonathan, tot l’equip investigador del CAEM et donem les gràcies pel teu fecund magisteri velazqueny i pel teu lúcid comportament humà. Ens vas dir el 2008 que “El que surt del pinzell de Velázquez és realment miraculós. No té igual”. Cert. Nosaltres, avui, també proclamem que el que va sortir de la teva boca i de la teva ploma ho conservarem sempre com un testament inoblidable, com a veritable or de 18 quirats. In memoriam.