Ferran Bono, redactor d’El País, dóna a conèixer l’obra d’El Greco atribuïda pel CAEM

El periodista relata en el seu article sobre Crist amb la creu al coll (oli sobre llenç, 57’5 x 38’5 cm, c. 1585-1590) un breu resum de l’essència d’una acurada investigació que ha culminat amb l’atribució al mestre cretenc.

Noticies_cristogreco

Una publicació ben documentada, que dóna a conèixer al lector alguns dels secrets d’una recerca cuinada a foc lent, durant més de dos anys, per la investigadora Mariona Navarro, la recentment traspassada Dra. Carmen Garrido i el Dr. Ximo Company. A més a més, aquest article ha estat enriquit amb les aportacions dels investigadors del CAEM, i resulta també un homenatge a la inigualable tasca, dels estudis analítics i historicoartístics de les obres d’art, duta a terme durant dècades per la Dra. Garrido.

Vegeu la notícia sencera en versió paper aquí.

El CAEM estudia, identifica i certifica una excepcional pintura inèdita de El Greco

L’obra ha estat conjuntament estudiada amb la Dra. Carmen Garrido (Madrid 1947-2020; directora emèrita del “Gabinete Técnico del Museo del Prado”). A la seva memòria, i amb una profunda gratitud, li dediquem aquest escrit.

Crist amb la creu a coll

Ha estat una llarga investigació, elaborada amb molta cura, a foc lent, com li agradava treballar a Carmen Garrido. Una dilatada recerca que els investigadors del CAEM recordarem tota la nostra vida. Una oportunitat impagable de treballar amb una autèntica mestra, molt sàvia, de la història de l’art del país. Hem après molt a redós del seu mestratge. Com mirava la pintura Carmen Garrido no ho ha fet mai ningú a Espanya. Penetrava cada obra pictòrica que examinava d’una manera única.

Aquest estudi ha resultat ser un màster especialitzat en la manera en la que cal mirar i estudiar pintura. Profundament, sense presses indegudes, per davant, per darrere i per dintre, i amb bons mitjans analítics.

Moltes gràcies, benvolguda Carmen per ensenyar-nos tant, i per destil·lar entre nosaltres, de forma molt generosa, el bo i millor de la teva saviesa perceptiva i analítica.

Dossier

La investigadora del CAEM Jésica Martí imparteix una conferència sobre l’obra d’Agustí Masvidal

Com a representant del Centre d’Art d’Època Moderna (institució que ha catalogat més de 3.000 obres de Masvidal), i experta en l’obra d’aquest artista, tanca amb la seva ponència el cicle d’activitats dedicades al pintor, organitzades per l’Ajuntament de Sabadell, el Museu d’Art de Sabadell i la família Masvidal.

confe_masvidal

J. Martí s’ha centrat a contribuir a una millor comprensió de l’obra d’aquest artista. En la conferència ha aportat una mirada diferent i poc usual: l’espectador ha pogut gaudir dels petits detalls d’algunes obres seleccionades, mentre la investigadora ha explicat el seu procés creatiu fent un recorregut per algunes de les tècniques utilitzades per Masvidal, col·laborant amb la seva intervenció a un millor enteniment de la seva producció artística.

El CAEM contribueix amb el seu granet de sorra, aportant una visió experta des d’una nova perspectiva dedicada a la recuperació de la memòria del pintor sabadellenc, totalment complementària a la presentada per l’altre ponent convidat, Manuel Costa (president de la Fundació Ars de Sabadell), qui ha relatat diverses anècdotes, retratant la personalitat generosa i reservada de l’artista, al qual va conèixer en vida.

La conferència, molt amena i enriquidora, es pot gaudir visitant la web del Museu d’Art de Sabadell.

A LA DRA. CARMEN GARRIDO, DIRECTORA CIENTÍFICA DEL CAEM (2015-2020), IN MEMORIAM

G

Carmen Garrido Pérez (Madrid 1947-2020) ha estat, sens dubte, per la seva profunda manera de veure i analitzar obres d’art pictòriques, una de les figures més innovadores de la Història de l’Art espanyola i europea. Setmanes abans de morir escrivia amb fruïció, al costat de diversos investigadors del CAEM (Univ. de Lleida), sobre Velázquez.

Era Doctora per la Universitat Autónoma de Madrid en Història de l’Art, amb la tesi Contribución al estudio de pinturas hispano-flamencas y renacentistas utilizando los métodos físico-químicos de examen científico, Tesi doctoral dirigida per Gratiniano Nieto Gallo (Universitat Autónoma de Madrid, 1979); i era també Conservadora del Cuerpo Facultativo de Museos de España. Fins a l’actualitat va ser Directora Emèrita del Gabinete de Documentación Técnica del Museo Nacional del Prado, un dels més complets i actius del món, creat per ella mateixa en 1980.

Garrido era, probablement, la persona que més a fons va estudiar i millor va conèixer els secrets matèrics, tècnics, creatius, i expressius dels grans mestres de la pintura universal, especialment d’aquells que estan més ben representats en el Museo Nacional del Prado, com Velázquez, Goya, El Bosco, Tiziano, Rubens, El Greco, Roger Van Der Weyden o Pedro Berruguete.

Els seus privilegiats i profunds coneixements en qüestions tècniques, matèriques i formals, li van permetre comprendre tot el procés creatiu de les arts plàstiques al llarg dels segles. Va estudiar les obres mestres pictòriques de la humanitat a través de la seva excepcional mirada perceptiva i cognitiva, i ajudada també de sofisticades tècniques analítiques, de les quals ella va ser pionera a tot el món. I ho va fer sempre amb l’anàlisi en directe, a peu d’obra, caracteritzant i distingint el ductus pictòric de cada obra pictòrica, i el sensum tècnic i creatiu de cada mestre.

Tot això li va atorgar una de les mirades més completes, exquisides i penetrants no sols d’Espanya, sinó del món especialitzat en pintura. A més, la seva bondat i el seu alt concepte humanista d’ajudar i servir bé a les institucions, a les persones i a les obres mestres, enteses com a patrimoni de la humanitat, li va portar a treballar en equip, amb una bona i eficaç predisposició, en desenes de centres i museus de tot el món, com per exemple, a més del Museo del Prado, l’Alte Pinakothek de Munic, el Metropolitan Museum of Art de Nova York, la National Gallery de Londres, el Musée du Louvre de París, la Universitat de Lovaina o l’Institut de Conservació i Restauració de Madrid.

Va treballar i va col·laborar amb investigadors de gran renom internacional com Jonathan Brown (USA), Asperen de Boer (Holanda), Roger van Schoute (Bèlgica), Gridley McKim-Smith (EUA), Richard M. Newman (EUA), Dominique Hollanders-Favart (Bèlgica), Duilio Bertani (Itàlia), Mauro Lucco (Itàlia), Peter Cherry (Gran Bretanya), Alfonso Emilio Pérez Sánchez o Matías Díaz Padrón (Espanya).

El 1980 es va incorporar al Museo del Prado on va crear el Gabinete de Documentación Técnica, sens dubte, un dels primers, paradigmàtics i més operatius del món. Va realitzar des de llavors nombrosos i penetrants anàlisis tècniques dels grans artistes que han permès una total comprensió de la manera creativa de tots ells.

Els estudis de la Dra. Garrido són àmpliament reconeguts a tot el món. Condueixen sempre al descobriment de l’essència de cada pintor investigat; és a dir, a la comprensió precisa del trajecte, intensitat, soltesa i aparença formal de cada traç, de cada pinzellada (el pincelado, com escrivia ella); al coneixement de les particulars bases de preparació dels suports de taules i llenços, tan determinants a l’hora de captar reverberacions plàstiques que emergeixen misteriosament en les seves epidermis plàstiques.

Interpretava amb ulls privilegiats proves de Raigs X aplicades a obres d’art, o fotografies infraroges (IR), conegudes també com reflectografies d’infrarojos, macrofotografías (HD), fotografies ultraviolades, estratigrafies, així com suports, pigments i aglutinants.

I tot això, per a desembocar, feliçment, en la comprensió del modus operandi de cada pintor; per a arribar a desentranyar la màgia creativa dels grans mestres de la història de la pintura universal; per a atrapar el distintiu tècnic, concret, de cada mestre, per a aprofundir, fet i fet, en el coneixement del sensum creatiu, mental i espiritual de cada artista (d’un en un) i de les obres d’art (una per una). En això, Carmen Garrido ens superava a tots. Era excepcional.

Els seus nombrosos escrits són també clars referents de la literatura artística mundial, per exemple, sobre els seus profunds estudis sobre El Greco, Velázquez o Goya.

Durant els últims anys de la seva vida, ja Emèrita en el Museo Nacional del Prado, però activa sense parar, ens va regalar el seu impagable magisteri analític i perceptiu a tots els investigadors del Centre d’Art d’Època Moderna (CAEM) de la Universitat de Lleida. Va ser la nostra estrella polar. Li devem una gratitud immensa. Vam aprendre fora mida. Va ser la nostra directora científica durant anys i vam ser afortunats de treballar, colze a colze, al seu costat. Moltes gràcies, estimadíssima Carmen.

Vegeu algunes de les seves publicacions aquí

La excelsitud dels àngels de la catedral de València, obra mestra de la pintura mural del Renaixement a Espanya

Els professors Miguel Ángel Herrero (Univ. Politècnica de València) i Ximo Company (Univ. de Lleida) han publicat un ampli estudi sobre els esmentats àngels: “Del fresc a l’oli: les pràctiques pictòriques de Paolo de San Leocadio al Regne de València i al ducat de Gandia”, a Una comunitat humana al llarg de la història: la Safor. Estudis dedicats a Vicent Olaso Cendra, Catarroja-Barcelona, Afers, 2020, pàg. 555-593.

San Leocadio

Al fil dels 500 anys de la mort de Paolo da San Leocadio (1520-2020), considerat ja en el seu moment “ho pus solepmne pintor de Spanya”, els autors d’aquest treball aprofiten per a reflexionar, no sols sobre l’esmentada excelsitud estètica d’aquesta significativa obra pictòrica, sinó sobre altres qüestions menys tractades pels historiadors de l’art en general com són les pràctiques exclusivament tècniques subjacents a l’execució formal i estètica dels esmentats àngels.

Dit d’una altra manera, el treball de Company-Herrero permet escometre una lectura en clau procedimental i tècnica de l’obra de San Leocadio, a través de la qual fa eclosió una original reflexió sobre les metodologies de treball que va utilitzar el mestre italià en companyia del seu soci Francesco Pagano. I tot, sense perdre de vista la documentació d’arxiu que, encara que no és excessivament precisa a l’hora de realitzar aportacions sobre materials o procediments, sí que proporciona alguns detalls que ens permeten entendre d’una manera més concreta quina metodologia de treball seguien els citats mestres. Per exemple, els autors consideren decisiva la contribució de Paolo da San Leocadio en la superació de la pintura al tremp, per a desenvolupar de manera definitiva la tècnica pictòrica a l’oli en el Regne de València.

En resum, els autors demostren que quan Paolo mor el 1520 els seus nous preceptes i formes de treball van passar a ser els mètodes estandarditzats en tots els obradors de la València del segle XVI. Tot això es verifica amb exemples concrets al llarg de les més de 35 pàgines d’aquest complet treball sobre els inicis estètics i tècnics de la pintura del Renaixement a Espanya. D’altra banda Herrero i Company han pogut comprovar en moltes de les seves recerques a peu d’obra desenvolupades en el CAEM, alguns dels extrems tècnics fonamentats per Paolo da San Leocadio.

Un bell record per a Lucrezia Borja, des de diferents òptiques historiogràfiques

La revista El Temps (núm. 1845, 2019) ha dedicat un dossier monogràfic a la sempre controvertida Lucrezia Borja (Subiaco, Stato Pontificio, 1480 – Ferrara 1519), filla de Rodrigo de Borja (Xàtiva, 1431 – Roma, 1503), qui el 1492 va aconseguir el soli pontifici amb el nom d’Alexandre VI

Lucrezia Borja 

El dossier porta per títol “Lucrècia Borja, la figura inabastable”, i participen en ell autors com Àlex Milian, Xavier Aliaga, Ximo Company i Eulàlia Duran.

Malgrat la gran feina monogràfica sobre Lucrezia Borja que Maria Bellonci va realitzar el 1939, encara abunda una literatura excessivament sensacionalista. Lucrezia, que només va viure 39 anys i va sofrir 10 parts dolorosos (el desè de la seva filla Isabel li va costar la vida), ha estat objecte de diverses percepcions històriques. D’aquest dossier monogràfic de la revista El Temps destaca la moderada visió de “La Bella dona Lucrezia i l’Art” (pàg. 23-28), a càrrec de Ximo Company.

El seu últim espòs, Alfonso d’Este, duc de Ferrara, va dir d’ella en escoltar el seu darrer sospir, que va morir in odor di santidà, i els seus vassalls ferraresos la van tenir per una veritable i exemplar mare del popolo. El mateix Ariosto li va dedicar unes precioses octaves reals en les quals la distingia per la seva gran humanitat: “Lucrezia Borgia di cui d’ora in ora, la beltà, la virtù, la fama onesta e la fortuna crescerà, non meno che giovin pianta in morbido terreno“. Alguna cosa, fet i fet, que contrasta amb la visió exclusiva –i excessiva– de Lucrezia com la femme fatale del Renaixement italià, la dona frívola i pecaminosa que tant han prodigat algunes fonts a partir de Francesco Guicciardini el 1540.

L’escrit de Company se centra més en l’exquisida educació que va rebre Lucrezia de la seva tieta Adriana de Milà, cosina del papa; la jove Lucrezia era, per tant, una dona agraciada, elegant, sofisticada i culta. A més del català, sabem que dominava el grec i el llatí, l’italià, òbviament, i el francès i el castellà. I en qüestions d’art, encara que no pot escriure’s que va ser una impulsora excepcional d’empreses artístiques, sí que podem asseverar que, una vegada instal·lada a Ferrara, i segurament emulant alguna cosa de la seva cunyada Isabella d’Este, protectora de Leonardo da Vinci i de Tiziano, va promoure una notable cort intel·lectual on Ludovico Ariosto, Pietro Bembo, Gian Giorgio Trissino, poetes insignes, participaven sovint. I es coneix que Lucrezia tenia bones nocions de música i dansa, a més de relacionar-se, com en el cas de la seva cunyada, amb el gran pintor Tiziano, i amb altres escriptors i humanistes locals com els Strozzi, Celio Calcagnini o Antonio Tebaldeo. Lucrezia va ser, finalment, objecte de molts i rellevants retrats, la majoria vetllats, del Renaixement italià.

L’equip del CAEM col·labora en el número de Sorolla de la revista Muy Arte

Es tracta d’un monogràfic dedicat a Joaquín Sorolla i Bastida, en què el Dr. Ximo Company i els investigadors Marc Borrás i Anna Victòria Pedret, contribueixen amb el treball “Cómo se descubre un Sorolla”.

lecho

“Cómo se descubre un Sorolla” explica a través de dues obres inèdites del pintor valencià estudiades al CAEM i atribuïdes amb la col·laboració de la Sra. Blanca Pons-Sorolla, “Cap de nena sobre el llit” (oli sobre llenç, 45 x 35 cm, 1883, col·lecció privada) i “Embarcador del Retiro” (oli sobre taula, 16’9 x 27’6 cm, 1882, col·lecció privada), quins són els diferents mètodes analítics i científics emprats al centre per atribuir de manera rigorosa i crítica les obres d’art. En l’article es desentranya la tècnica pictòrica de l’artista en aspectes tan interessants com els seus jocs de llums i ombres o la seva particular manera de signar; a més d’exposar com es verifica l’autoria del mestre de les llums en aquestes pintures, amb l’ajuda de tècniques com la reflectografia d’infrarojos o la fluorescència visible induïda per ultravioleta.

 Embarcadero del Retiro_firma

El professor Josep Antoni Clua, assessor científic del CAEM, edita les rellevants actes del XIII Simposi Internacional de la Sociedad Espanyola de Plutarquistas

El simposi va tenir lloc a la Universitat de Lleida els dies 4, 5 i 6 d’octubre de 2018, amb una alta participació dels màxims experts mundials en la figura del filòsof, historiador i moralista grec, Plutarc (s. I-II).

Simposi Internacional de la Sociedad Espanyola de Plutarquistas

L’obra, publicada per Ediciones Clásicas, qui garanteix un rigorós procés de selecció i avaluació dels treballs que publica, recull 46 estudis sobre els més diversos aspectes d’aquesta gran figura, extremadament polièdrica, que és el pensador i filòsof Plutarc, qui, de manera intel·ligent, fins i tot va saber i va proposar “com treure profit dels enemics”.

Entre els participants en aquest benvingut llibre destaca el treball d’Aurelio Pérez Jiménez, de la Universidad de Màlaga, president de la Sociedad Espanyola de Plutarquistas, qui diserta sobre els “Valores estéticos y dramáticos de una escena: Alejandro y Filipo de Acarnas (Plu., Alex. 19. 6-8)”, (pàg. 303- 314). Pròxim també a temes d’inqüestionable interès per als historiadors d’art és el treball de Judith Mossman, de la Coventry University, qui escriu sobre “Picturing myth in Plutarch and other Imperial authors” (pàg. 265-278). De la mateixa manera, participa la presidenta de la International Plutarch Society, Paolo Volpe, de la Università degli Studi di Salerno, amb un treball sobre “Le Sirene (Quaestio conv. IX 14, 745D-746B)” (pàg. 427-434). Un altre tema interessant, relacionat amb l’art, és el d’Eva Falaschi, de la Scuola Normale Superiore de Pisa, autora de “Il mite dipinto. Interpretazioni della raffigurazione de Ocno in Plutarc” (pàg. 147-158), qui afirma que “Plinio il Vecchio, infatti, afferma che Ocno fosse stato raffigurato dal pittore Socrate, probabilmente un allievo di Pausias”.

També, per descomptat, entre moltes altres i interessants ponències i comunicacions recollides en el present llibre, destaca la bona feina del citat professor Josep Antoni Clua Serena, catedràtic de filologia grega de la Universitat de Lleida i inqüestionable alma mater d’aquell concorregut i inoblidable Simposi Internacional i de l’edició de les seves completes actes. Clua s’ocupa de “Plutarco en el espejo de Teseo: representación y mitemas en torno a Hécale y Escirón” (pàg. 119-136). I aquí, el Dr. Clua ens recorda, d’acord amb Plutarc, que “el espejo distorsionado es aquel que nos hace ver más altos de lo que en realidad medimos, más finos de lo que somos”.

El resum d’aquest excepcional llibre és enormement positiu, tant per al bon avanç en el coneixement de la iconografia del món clàssic, com en el necessari i permanent valor que la cultura occidental postmoderna hagués de concedir als mites i, en concret, al poderós i riquíssim pensament de Plutarc de Queronea. Alguna cosa que s’ha desenvolupat amb gran èxit a la Universitat de Lleida, gràcies al talent, la generositat i la gran capacitat organitzativa exhibida pel professor Josep Antoni Clua Serena. Tasques tan ingents com la desenvolupada pel Dr. Clua testimonien el gran i insubstituïble valor dels estudis clàssics en les universitats del nostre país.

El CAEM descobreix una obra inèdita d’Isidre Nonell (Barcelona 1872-1911)

Els investigadors del CAEM han tingut l’ocasió d’investigar aquest dibuix original i desconegut d’Isidre Nonell, realitzat durant la seva primera estada a París (1897-1898).

Isidre Nonell

Aquest magistral dibuix executat amb tinta, les formes del qual realitzades amb ploma han estat estudiades traç a traç, revelen la magistral mà d’Isidre Nonell. Un Nonell encara jove, però que va enamorar als parisencs durant el seu debut a la ciutat de les llums, entre 1897 i 1898, sent nomenat per la crítica com “el nou Goya”.

En la part posterior del paper, encara es conserva la inscripció que evidencia que l’obra va ser enviada per carta des de París, amb destinació a Els Quatre Gats. Allí la va rebre Pere Romeu: amic de l’artista i regent del local on es reunien alguns dels artistes més avantguardistes del moment.

L’obra, forma part d’un procés creatiu que culmina amb la peça Rés d’una infeliç, obra que forma part de la col·lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya de Barcelona. No obstant això, la qualitat del dibuix i diferències òbvies en els elements representats, permeten que siguin considerades com dues obres autònomes i perfectament diferenciades.

El descobriment d’aquest meravellós dibuix, permet conèixer més en profunditat, el procés creatiu d’un dels grans artistes de l’esplendorós art català de finals del segle XIX i principis del segle XX, la mort prematura del qual va truncar una de les més prometedores produccions artístiques del moment. Una figura clau del postmodernisme i postimpressionisme català. Un artista únic en la representació crua i crítica de la pobresa i el miserabilisme a la Catalunya del seu temps.

L’estudi, ha comptat amb la col·laboració de la Dra. Glòria Escala, qui actualment està realitzant el catàleg raonat de l’obra pictòrica de l’artista.

Load More
Menu