Carmen Garrido Pérez (Madrid 1947-2020) ha estat, sens dubte, per la seva profunda manera de veure i analitzar obres d’art pictòriques, una de les figures més innovadores de la Història de l’Art espanyola i europea. Setmanes abans de morir escrivia amb fruïció, al costat de diversos investigadors del CAEM (Univ. de Lleida), sobre Velázquez.

Era Doctora per la Universitat Autónoma de Madrid en Història de l’Art, amb la tesi Contribución al estudio de pinturas hispano-flamencas y renacentistas utilizando los métodos físico-químicos de examen científico, Tesi doctoral dirigida per Gratiniano Nieto Gallo (Universitat Autónoma de Madrid, 1979); i era també Conservadora del Cuerpo Facultativo de Museos de España. Fins a l’actualitat va ser Directora Emèrita del Gabinete de Documentación Técnica del Museo Nacional del Prado, un dels més complets i actius del món, creat per ella mateixa en 1980.

Garrido era, probablement, la persona que més a fons va estudiar i millor va conèixer els secrets matèrics, tècnics, creatius, i expressius dels grans mestres de la pintura universal, especialment d’aquells que estan més ben representats en el Museo Nacional del Prado, com Velázquez, Goya, El Bosco, Tiziano, Rubens, El Greco, Roger Van Der Weyden o Pedro Berruguete.

Els seus privilegiats i profunds coneixements en qüestions tècniques, matèriques i formals, li van permetre comprendre tot el procés creatiu de les arts plàstiques al llarg dels segles. Va estudiar les obres mestres pictòriques de la humanitat a través de la seva excepcional mirada perceptiva i cognitiva, i ajudada també de sofisticades tècniques analítiques, de les quals ella va ser pionera a tot el món. I ho va fer sempre amb l’anàlisi en directe, a peu d’obra, caracteritzant i distingint el ductus pictòric de cada obra pictòrica, i el sensum tècnic i creatiu de cada mestre.

Tot això li va atorgar una de les mirades més completes, exquisides i penetrants no sols d’Espanya, sinó del món especialitzat en pintura. A més, la seva bondat i el seu alt concepte humanista d’ajudar i servir bé a les institucions, a les persones i a les obres mestres, enteses com a patrimoni de la humanitat, li va portar a treballar en equip, amb una bona i eficaç predisposició, en desenes de centres i museus de tot el món, com per exemple, a més del Museo del Prado, l’Alte Pinakothek de Munic, el Metropolitan Museum of Art de Nova York, la National Gallery de Londres, el Musée du Louvre de París, la Universitat de Lovaina o l’Institut de Conservació i Restauració de Madrid.

Va treballar i va col·laborar amb investigadors de gran renom internacional com Jonathan Brown (USA), Asperen de Boer (Holanda), Roger van Schoute (Bèlgica), Gridley McKim-Smith (EUA), Richard M. Newman (EUA), Dominique Hollanders-Favart (Bèlgica), Duilio Bertani (Itàlia), Mauro Lucco (Itàlia), Peter Cherry (Gran Bretanya), Alfonso Emilio Pérez Sánchez o Matías Díaz Padrón (Espanya).

El 1980 es va incorporar al Museo del Prado on va crear el Gabinete de Documentación Técnica, sens dubte, un dels primers, paradigmàtics i més operatius del món. Va realitzar des de llavors nombrosos i penetrants anàlisis tècniques dels grans artistes que han permès una total comprensió de la manera creativa de tots ells.

Els estudis de la Dra. Garrido són àmpliament reconeguts a tot el món. Condueixen sempre al descobriment de l’essència de cada pintor investigat; és a dir, a la comprensió precisa del trajecte, intensitat, soltesa i aparença formal de cada traç, de cada pinzellada (el pincelado, com escrivia ella); al coneixement de les particulars bases de preparació dels suports de taules i llenços, tan determinants a l’hora de captar reverberacions plàstiques que emergeixen misteriosament en les seves epidermis plàstiques.

Interpretava amb ulls privilegiats proves de Raigs X aplicades a obres d’art, o fotografies infraroges (IR), conegudes també com reflectografies d’infrarojos, macrofotografías (HD), fotografies ultraviolades, estratigrafies, així com suports, pigments i aglutinants.

I tot això, per a desembocar, feliçment, en la comprensió del modus operandi de cada pintor; per a arribar a desentranyar la màgia creativa dels grans mestres de la història de la pintura universal; per a atrapar el distintiu tècnic, concret, de cada mestre, per a aprofundir, fet i fet, en el coneixement del sensum creatiu, mental i espiritual de cada artista (d’un en un) i de les obres d’art (una per una). En això, Carmen Garrido ens superava a tots. Era excepcional.

Els seus nombrosos escrits són també clars referents de la literatura artística mundial, per exemple, sobre els seus profunds estudis sobre El Greco, Velázquez o Goya.

Durant els últims anys de la seva vida, ja Emèrita en el Museo Nacional del Prado, però activa sense parar, ens va regalar el seu impagable magisteri analític i perceptiu a tots els investigadors del Centre d’Art d’Època Moderna (CAEM) de la Universitat de Lleida. Va ser la nostra estrella polar. Li devem una gratitud immensa. Vam aprendre fora mida. Va ser la nostra directora científica durant anys i vam ser afortunats de treballar, colze a colze, al seu costat. Moltes gràcies, estimadíssima Carmen.

Vegeu algunes de les seves publicacions aquí