La excelsitud dels àngels de la catedral de València, obra mestra de la pintura mural del Renaixement a Espanya

Els professors Miguel Ángel Herrero (Univ. Politècnica de València) i Ximo Company (Univ. de Lleida) han publicat un ampli estudi sobre els esmentats àngels: “Del fresc a l’oli: les pràctiques pictòriques de Paolo de San Leocadio al Regne de València i al ducat de Gandia”, a Una comunitat humana al llarg de la història: la Safor. Estudis dedicats a Vicent Olaso Cendra, Catarroja-Barcelona, Afers, 2020, pàg. 555-593.

San Leocadio

Al fil dels 500 anys de la mort de Paolo da San Leocadio (1520-2020), considerat ja en el seu moment “ho pus solepmne pintor de Spanya”, els autors d’aquest treball aprofiten per a reflexionar, no sols sobre l’esmentada excelsitud estètica d’aquesta significativa obra pictòrica, sinó sobre altres qüestions menys tractades pels historiadors de l’art en general com són les pràctiques exclusivament tècniques subjacents a l’execució formal i estètica dels esmentats àngels.

Dit d’una altra manera, el treball de Company-Herrero permet escometre una lectura en clau procedimental i tècnica de l’obra de San Leocadio, a través de la qual fa eclosió una original reflexió sobre les metodologies de treball que va utilitzar el mestre italià en companyia del seu soci Francesco Pagano. I tot, sense perdre de vista la documentació d’arxiu que, encara que no és excessivament precisa a l’hora de realitzar aportacions sobre materials o procediments, sí que proporciona alguns detalls que ens permeten entendre d’una manera més concreta quina metodologia de treball seguien els citats mestres. Per exemple, els autors consideren decisiva la contribució de Paolo da San Leocadio en la superació de la pintura al tremp, per a desenvolupar de manera definitiva la tècnica pictòrica a l’oli en el Regne de València.

En resum, els autors demostren que quan Paolo mor el 1520 els seus nous preceptes i formes de treball van passar a ser els mètodes estandarditzats en tots els obradors de la València del segle XVI. Tot això es verifica amb exemples concrets al llarg de les més de 35 pàgines d’aquest complet treball sobre els inicis estètics i tècnics de la pintura del Renaixement a Espanya. D’altra banda Herrero i Company han pogut comprovar en moltes de les seves recerques a peu d’obra desenvolupades en el CAEM, alguns dels extrems tècnics fonamentats per Paolo da San Leocadio.

Un bell record per a Lucrezia Borja, des de diferents òptiques historiogràfiques

La revista El Temps (núm. 1845, 2019) ha dedicat un dossier monogràfic a la sempre controvertida Lucrezia Borja (Subiaco, Stato Pontificio, 1480 – Ferrara 1519), filla de Rodrigo de Borja (Xàtiva, 1431 – Roma, 1503), qui el 1492 va aconseguir el soli pontifici amb el nom d’Alexandre VI

Lucrezia Borja 

El dossier porta per títol “Lucrècia Borja, la figura inabastable”, i participen en ell autors com Àlex Milian, Xavier Aliaga, Ximo Company i Eulàlia Duran.

Malgrat la gran feina monogràfica sobre Lucrezia Borja que Maria Bellonci va realitzar el 1939, encara abunda una literatura excessivament sensacionalista. Lucrezia, que només va viure 39 anys i va sofrir 10 parts dolorosos (el desè de la seva filla Isabel li va costar la vida), ha estat objecte de diverses percepcions històriques. D’aquest dossier monogràfic de la revista El Temps destaca la moderada visió de “La Bella dona Lucrezia i l’Art” (pàg. 23-28), a càrrec de Ximo Company.

El seu últim espòs, Alfonso d’Este, duc de Ferrara, va dir d’ella en escoltar el seu darrer sospir, que va morir in odor di santidà, i els seus vassalls ferraresos la van tenir per una veritable i exemplar mare del popolo. El mateix Ariosto li va dedicar unes precioses octaves reals en les quals la distingia per la seva gran humanitat: “Lucrezia Borgia di cui d’ora in ora, la beltà, la virtù, la fama onesta e la fortuna crescerà, non meno che giovin pianta in morbido terreno“. Alguna cosa, fet i fet, que contrasta amb la visió exclusiva –i excessiva– de Lucrezia com la femme fatale del Renaixement italià, la dona frívola i pecaminosa que tant han prodigat algunes fonts a partir de Francesco Guicciardini el 1540.

L’escrit de Company se centra més en l’exquisida educació que va rebre Lucrezia de la seva tieta Adriana de Milà, cosina del papa; la jove Lucrezia era, per tant, una dona agraciada, elegant, sofisticada i culta. A més del català, sabem que dominava el grec i el llatí, l’italià, òbviament, i el francès i el castellà. I en qüestions d’art, encara que no pot escriure’s que va ser una impulsora excepcional d’empreses artístiques, sí que podem asseverar que, una vegada instal·lada a Ferrara, i segurament emulant alguna cosa de la seva cunyada Isabella d’Este, protectora de Leonardo da Vinci i de Tiziano, va promoure una notable cort intel·lectual on Ludovico Ariosto, Pietro Bembo, Gian Giorgio Trissino, poetes insignes, participaven sovint. I es coneix que Lucrezia tenia bones nocions de música i dansa, a més de relacionar-se, com en el cas de la seva cunyada, amb el gran pintor Tiziano, i amb altres escriptors i humanistes locals com els Strozzi, Celio Calcagnini o Antonio Tebaldeo. Lucrezia va ser, finalment, objecte de molts i rellevants retrats, la majoria vetllats, del Renaixement italià.

El professor Josep Antoni Clua, assessor científic del CAEM, edita les rellevants actes del XIII Simposi Internacional de la Sociedad Espanyola de Plutarquistas

El simposi va tenir lloc a la Universitat de Lleida els dies 4, 5 i 6 d’octubre de 2018, amb una alta participació dels màxims experts mundials en la figura del filòsof, historiador i moralista grec, Plutarc (s. I-II).

Simposi Internacional de la Sociedad Espanyola de Plutarquistas

L’obra, publicada per Ediciones Clásicas, qui garanteix un rigorós procés de selecció i avaluació dels treballs que publica, recull 46 estudis sobre els més diversos aspectes d’aquesta gran figura, extremadament polièdrica, que és el pensador i filòsof Plutarc, qui, de manera intel·ligent, fins i tot va saber i va proposar “com treure profit dels enemics”.

Entre els participants en aquest benvingut llibre destaca el treball d’Aurelio Pérez Jiménez, de la Universidad de Màlaga, president de la Sociedad Espanyola de Plutarquistas, qui diserta sobre els “Valores estéticos y dramáticos de una escena: Alejandro y Filipo de Acarnas (Plu., Alex. 19. 6-8)”, (pàg. 303- 314). Pròxim també a temes d’inqüestionable interès per als historiadors d’art és el treball de Judith Mossman, de la Coventry University, qui escriu sobre “Picturing myth in Plutarch and other Imperial authors” (pàg. 265-278). De la mateixa manera, participa la presidenta de la International Plutarch Society, Paolo Volpe, de la Università degli Studi di Salerno, amb un treball sobre “Le Sirene (Quaestio conv. IX 14, 745D-746B)” (pàg. 427-434). Un altre tema interessant, relacionat amb l’art, és el d’Eva Falaschi, de la Scuola Normale Superiore de Pisa, autora de “Il mite dipinto. Interpretazioni della raffigurazione de Ocno in Plutarc” (pàg. 147-158), qui afirma que “Plinio il Vecchio, infatti, afferma che Ocno fosse stato raffigurato dal pittore Socrate, probabilmente un allievo di Pausias”.

També, per descomptat, entre moltes altres i interessants ponències i comunicacions recollides en el present llibre, destaca la bona feina del citat professor Josep Antoni Clua Serena, catedràtic de filologia grega de la Universitat de Lleida i inqüestionable alma mater d’aquell concorregut i inoblidable Simposi Internacional i de l’edició de les seves completes actes. Clua s’ocupa de “Plutarco en el espejo de Teseo: representación y mitemas en torno a Hécale y Escirón” (pàg. 119-136). I aquí, el Dr. Clua ens recorda, d’acord amb Plutarc, que “el espejo distorsionado es aquel que nos hace ver más altos de lo que en realidad medimos, más finos de lo que somos”.

El resum d’aquest excepcional llibre és enormement positiu, tant per al bon avanç en el coneixement de la iconografia del món clàssic, com en el necessari i permanent valor que la cultura occidental postmoderna hagués de concedir als mites i, en concret, al poderós i riquíssim pensament de Plutarc de Queronea. Alguna cosa que s’ha desenvolupat amb gran èxit a la Universitat de Lleida, gràcies al talent, la generositat i la gran capacitat organitzativa exhibida pel professor Josep Antoni Clua Serena. Tasques tan ingents com la desenvolupada pel Dr. Clua testimonien el gran i insubstituïble valor dels estudis clàssics en les universitats del nostre país.

El CAEM descobreix una obra inèdita d’Isidre Nonell (Barcelona 1872-1911)

Els investigadors del CAEM han tingut l’ocasió d’investigar aquest dibuix original i desconegut d’Isidre Nonell, realitzat durant la seva primera estada a París (1897-1898).

Isidre Nonell

Aquest magistral dibuix executat amb tinta, les formes del qual realitzades amb ploma han estat estudiades traç a traç, revelen la magistral mà d’Isidre Nonell. Un Nonell encara jove, però que va enamorar als parisencs durant el seu debut a la ciutat de les llums, entre 1897 i 1898, sent nomenat per la crítica com “el nou Goya”.

En la part posterior del paper, encara es conserva la inscripció que evidencia que l’obra va ser enviada per carta des de París, amb destinació a Els Quatre Gats. Allí la va rebre Pere Romeu: amic de l’artista i regent del local on es reunien alguns dels artistes més avantguardistes del moment.

L’obra, forma part d’un procés creatiu que culmina amb la peça Rés d’una infeliç, obra que forma part de la col·lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya de Barcelona. No obstant això, la qualitat del dibuix i diferències òbvies en els elements representats, permeten que siguin considerades com dues obres autònomes i perfectament diferenciades.

El descobriment d’aquest meravellós dibuix, permet conèixer més en profunditat, el procés creatiu d’un dels grans artistes de l’esplendorós art català de finals del segle XIX i principis del segle XX, la mort prematura del qual va truncar una de les més prometedores produccions artístiques del moment. Una figura clau del postmodernisme i postimpressionisme català. Un artista únic en la representació crua i crítica de la pobresa i el miserabilisme a la Catalunya del seu temps.

L’estudi, ha comptat amb la col·laboració de la Dra. Glòria Escala, qui actualment està realitzant el catàleg raonat de l’obra pictòrica de l’artista.

La revista Muy Arte publica un especial de Velázquez en el que participen membres del CAEM

En un número monogràfic dedicat al mestre sevillà del Segle d’Or on van participar alguns dels millors experts nacionals sobre el pintor, van tenir l’ocasió de participar, amb un article titulat “Recelos y envidias” el Dr. Ximo Company i Marc Borrás del CAEM.

Revista Muy Arte

En l’article es recull, a través dels ulls dels seus detractors, la trajectòria de l’artista des del seu nomenament per Felip IV com a pintor de cort, fins a la seva tornada a Espanya després del seu primer viatge a Itàlia. Vist per pintors com Vicente Carducho o Jusepe Martínez que, indirectament, cegats per la seva enveja, criticaven les faiçons del jove pintor per falta d’academicisme; amb les quals va revolucionar la cort amb la seva tècnica i execució progressistes, captivant al Rei Planeta i guanyant per sobre d’ells multitud de privilegis.

El CAEM recupera la figura del pintor i dibuixant Agustí Masvidal (1920-2000)

L’exposició celebrada al Museu d’Art de Sabadell (10/IX/2020 – 10/I/2021) ha culminat la laboriosa etapa d’estudi i catalogació de l’obra inèdita del Masvidal (més de 3.500 peces) realitzada pel CAEM durant tres anys d’intens treball.

Museu d’Art de Sabadell

Amb el suggerent títol, “La precisió de la Mirada”, l’exposició permet descobrir l’obra de l’Agustí Masvidal, farmacèutic i artista sabadellenc, expresident de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. La seva obra mostra la mirada exacta d’allò que es representa, amb una exquisida plasticitat. Quelcom que situa Masvidal en l’horitzó d’uns dels artistes més singulars del panorama artístic català de la segona meitat del segle XX.

Els investigadors del CAEM ha descobert en la producció de Masvidal un romàntic il·lustrat i un artista que posseeix una poderosa mirada científica i de fidedigna descripció notarial. Quelcom que el converteix en un artista únic i diferenciat.

Masvidal conjumina en les seves obres la passió per la realitat estrictament veraç, docta i notarial, i la passió, alhora, per representar l’atmosfera encisadora que embolcalla tot el que representa.

Segons Marta Farrés, alcaldessa de Sabadell, gràcies a l’exposició i a la completa catalogació realitzada pel CAEM, s’ha complert amb un deure cívic i cultural que Sabadell tenia contret amb la família Masvidal.

El Segre destaca la potència investigadora del Grup de Recerca Consolidat de la Generalitat de Catalunya ACEM & CAEM, del Parc Científic de la Universitat de Lleida

En quatre pàgines la redacció de “XXII”, en el seu suplement dominical “Una mirada al futur”, aconsegueix plasmar l’àmplia trajectòria de més de vint anys, en el món de la recerca del patrimoni artístic, del CAEM de la Universitat de Lleida. Una labor duta a terme per professionals de la història de l’art, que s’han consolidat com l’únic grup espanyol altament qualificat i preparat per a atribuir i certificar l’autoria d’obres d’art inèdites, així com per restaurar-les i peritar-les amb un extremat rigor ètic.

Dominical Segre

El centre treballa amb un jove equip humà molt ben format i amb àmplia experiència, que es dedica a l’estudi, la restauració, el peritatge i la certificació de les obres amb un gran rigor ètic, científic i analític; ho fa de manera pausada, sense presses, en unes instal·lacions perfectament equipades i condicionades. Per a fer-ho els investigadors empren la seva perícia visual per a dur a terme un estudi organolèptic en profunditat, que complementen amb un anàlisi científico-tècnic realitzat amb els instruments d’última tecnologia dels quals disposa el centre, que els permeten estudiar les obres des dels diferents espectres de la llum visibles i invisibles; com per exemple amb la reflectografia d’infrarojos o la utilització de la llum ultraviolada. Tot això impulsat pel seu director, el Dr. Ximo Company; catedràtic d’Història de l’Art Modern i investigador d’ICREA, amb més de sis sexennis de recerca en la seva carrera, qui també compta amb la Menció d’Excel·lència Docent de la UdL.

Vegeu el reportatge sencer aquí

El CAEM reivindica per als estudiants d’història de l’art la urgent necessitat d’aprendre a realitzar estudis en directe i més professionalitzats de les obres d’art

Els estudiants d’Història de l’Art del segle XXI tenen dret a veure pintura en directe. Tenen dret al fet que, a més d'”aprendre” la història de l’art convencional, se’ls ensenyi a veure art, a veure pintura per davant, per darrere i per dins, a ser experts en la percepció pausada i profunda d’una obra d’art.

Embarcadero2

“Veure l’obra a poc a poc és el que més i millor ens distingeix”, l’equip del CAEM és l’únic grup de recerca del territori espanyol preparat per a atribuir i certificar obres d’art absolutament inèdites. Les seves recerques són dutes a terme per “persones formades en l’experiència de «veure» i «atribuir» obres d’art amb convicció, en silenci, sense presses, amb mitjans, sacrifici i autoritat”, com s’hauria d’ensenyar a “veure” als estudiants d’Història de l’Art, perquè en un futur puguin difondre i protegir, de manera eficaç, el ric patrimoni artístic d’aquest país. Amb aquesta metodologia en les seves instal·lacions s’han estudiat en profunditat gran nombre d’obres, l’última de les quals és l’Embarcadero del Parque del Retiro que va pintar Joaquim Sorolla a Madrid el 1892, amb tan sols 19 anys, ja demostrant la seva gran vàlua com a pintor; un estudi d’una obra inèdita que exemplifica la magnitud de les seves aportacions a la Història de l’Art, en els seus més de 20 anys de trajectòria com a equip de recerca consolidat.

Per veure la notícia de La Mañana, premeu aquí

El CAEM avança en la consolidació del paradigma analític amb més precisió atributiva d’Espanya

Demanden per als estudiants d’història de l’art l’oportunitat de realitzar estudis en directe i més professionalitzats de les obres, com fan en les seves instal·lacions i recull la premsa, per exemple amb l’expertització de l’Embarcadero de Sorolla, pintat a Madrid el 1982.

Embarcadero2

L’obra de joventut de Sorolla, que va pintar amb tan sols 19 anys demostrant ja la seva destresa, ha estat estudiada a full time en el centre, en unes instal·lacions ben equipades que permeten expertitzar la pintura observant-la i analitzant-la en directe i sense presses. Tal com reivindiquen els seus investigadors: “Tant de bo els estudiants d’Història de l’Art de les nostres universitats aprenguessin a veure pintura en directe. Tant de bo se’ls ensenyes això: a veure art, a veure pintura, a ser experts en la percepció pausada i profunda d’una obra d’art. Ho necessita amb urgència el ric patrimoni artístic del nostre país. Persones formades en l’experiència de «veure» i «atribuir» obres d’art amb convicció, en silenci, sense presses, amb mitjans, sacrifici i autoritat. I fer-ho sempre a peu d’obra. Davant d’obres d’art absolutament inèdites, desconegudes. Davant l’arcà”.

Per veure la publicació del diari Levante, premeu aquí

Load More
Menu